Taula rodona sobre el present i futur del Cristianisme a Europa

Dijous passat vaig poder assistir a una taula rodona sobre el present i futur del cristiaisme a Europa. Per motius laborals no hi vaig poder ser des del principi, però vaig poder seguir la conferència prou estona per agafar algunes de les idees exposades.

Hi va participar Josep M. Carbonell, llicenciat en Filosofia i professor universitari; Joan Gómez Segalà, llicenciat en Sociologia; i Francesc Torralba, doctor en Filosofia i Teologia i catedràtic de la Universitat Ramon Llull.

En resum es va apuntar que:

•  Les diferències generacionals (p.ex. de 40 ays enrere)  són  molt grans, però no només en l'àmbit religiós, sinó en TOTS (menjar, vestir, viatjar, comunicar-se...). D'altra banda els llaços entre gent de la mateixa generació són més fàcils -degut a la globalització- s'assembla la manera de fer de gent de  Barcelona, tokio, Buenos aires, etc. i així, el què fem no depen  tant del lloc on som.  
  
• Ha canviat la identitat, la integritat. Abans ser catòtic implicava, es traduia en coses concretes (un model de família, una identitat política, un cunsum cultural concret, unes escoles...) ara això s'ha difuminat (la imatge de l'Església rígida i monolítica és falsa)
• Així doncs, és més important el testimoniatge que el magisteri / és més fàcil fer llaços generacinals que amb altres generacions/ i el cristianisme creixerà, però reconeixent nous corrents -la diversitat també crearà corrents més extremistes, però és un sige de pluralitat-.

Després Francesc Torralba va parlar de la dificultat de preveure el futur perquè en un moment donat apareix una figura com un Sant Francesc d'Assís, o un Joan XXIII i els esdeveniments prenen un gir imprevisible.

Tot  i així va apuntar que:

1. Creix la pluralitat degut els fluxes migratoris (això sí sobre el substrat social judeo-cristià)
2. creix l'espiritualitat sense institucions. Mentre el crit dels '70 era "Déu sí, Església no" ara hi ha la tendència a dir "Déu no, Església tampoc, i espiritualitat sí".
3. També hi ha hagut un descens del nombre de persones de vida consagrada -sobretot de sacerdots- que, si no hi ha un canvi de tedència,  farà que l'Església hagi de ser més laical

I va dir que calia superar tics com:

1. Sentir nostàlgia del constantinisme (quan l'Església era el centre de la societat i tenia tant el poder polític com el religiós)  -ara ha de passar a situar-se a la perifèria-
   
2. El replegament de les comunitats (no caure en el perill de fer una subcultura eclesiàstica on es tanquin portes. Cal irradiar portes enfora!)
3. El tic eurocèntric -ser atent a les expressions del llenguatge cristià a d'altres llocs des món (Àsia, oceania, sud-Amèrica...)
4. No caure en l'utilitarisme. és a dir, fer una religió que es basi en el feeling (en el sentir, experimentar) i deixi al marge la raó -aleshores és una experiència feble, sense relat per explicar l'opció-.

Per acabar,  Torralba apuntava que cal trobar el punt de cohesió dins la pluralitat en allò que és essecial i posava com a exemple la primera encíclica de Benet XVI "Deus Caritas Est" (Déu és amor)