Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Somriures de Bombai. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Somriures de Bombai. Mostrar tots els missatges

4.5.09

Roses a Bombai!


Aquest cap de setmana he devorat un llibre meravellós! I, de nou, m'ha portat a la realitat de la Índia (com la Història de l'Iqbal o la pel·lícula Slumdog Millionaire, que també he vist no fa gaire i que, si encara no heu vist, també us recomano).
El llibre en qüestió és titula "Somriures de Bombai" i és el relat de Jaume Sanllorente, un jove Barceloní a qui la providència va portar fins a la Índia i la seva sensibilitat i generositat envers els pobres va dur-lo a fundar l'ONG Sonriures de Bombai.

El llibre és de lectura amena i que enganxa, amb imatges, pensaments i reflexions sincers i savis. Com a mostra us n'escric un fragmant... (espero que en Jaume no s'enfadi per vulnerar els seus drets d'autor i que serveixi per engrescar-vos a buscar el llibre i llegir-lo)

A la pàgina 45 llegim:
"Recordo una escena bonica, potser intrascendent per ella mateixa, però que no oblidaré mentre visqui. Devien ser les dotze del migdia quan el taxi en que anava va aturar-se (...)
A l'alçada del Jazz by the Bay, un dels locals amb orquestres en viu més poplars de la ciutat, una vella va a apropar-se a la finestra del cotxe amb un somriure hipnòtic. Els seus ulls irradiaven la bondat més absoluta i el seu rostre, molt moré, estava notablement arrugat degut al pas dels anys i, segurament, tambñe a la pena i la solitud. Era venedora de roses, com les que duia a la mà, fresques i d'un vermell intens, tant com l'interès que va despertar-me.
-Compri'm una flor, li ho prego -va demanar amb veu melosa-, la seva xicota estarà contenta.
-Senyora, no tinc xicota.
-Doncs jo seré la seva xicota -va dir dolçament. Sense deixar de somriure.
La tendresa d'aquella dona va arribar-me tant al fons, que li vaig comprar tot el pom, i li vaig donar la quantitat de rupies equivalent al cost de molts més poms. La seva expressió d'alegria va ser un regal bonic, i vaig sorprendre'm content i feliç de veure el somriure d'aquella velleta, en pensar en la seva alegria, la seva il·lusió. A partir d'aquest moment vaig començar a percebre, amb intensitat, com era de plaent l'acció de donar. Lliurar sense esperar res a canvi. Regalar només pensant en qui rep.
(...)
El semàfor (possiblement dels pocs que es respecten a tot la ciutat) va posar-se verd i el taxi va avançar. En un intent de tornar-li les roses (perquè eren de la meva xicota, i la meva xicota era ella), les flors van volar pels aires i van formar un bonic núvol vermell enmig d'aquella ciutat polsegosa. El paisatge que deixava enrera era d'una bellesa impagable: la vella, contenta i somrient, encerclada de pètals vermells que dansaven al seu voltant abans de sucumbir a l'inevitable instant de la caiguda"