Persones admirables: He retrobat l'Albeiro!

Fa alguns anys, em va colpir el testimoni de l'Albeiro Vargas (la seva història es va emetre en un reportatge al programa 30 minuts de TVC). L'Albeiro, amb només 10 anys, havia agafat la responsabilitat que adults, governs i entitats no governamentals no atenien... Concretament, la de tenir cura dels avis del seu barri. Una barri pobre, molt pobre, de Bucaramabga (a Colòmbia). Decidit i sense masses recursos, el vailet se les empescava per aconseguir menjar, i s'ocupava de les necessitats bàsiques dels vellets (alimentar-los, vestir-los, rentar-los, i procurar, fins i tot, de fer-los recuperar les ganes de viure!) El seu testimoni val molt la pena. Va fundar una associació benèfica amb els nens i nenes del seu barri, la qual van anomenar "Los ángeles custodios". Avui l'Albeiro continua cuidant els vellets de Bucaramanga.

Gràcies a les noves tecnologies li he pogut recuperar la pista... però és millor que ho veieu vosaltres mateix@s...

Joan Roig i Diggle: màrtir als 19 anys d'edat

Avui, vull fer memòria de la mort de Joan Roig i Diggle (en John) que va ser pres i assessinat la nit de l'11 al 12 de setembre de 1936.

A la Positio que és ara a Roma, on s'està estudiant la seva possible beatificació, s'hi llegeix:

Así llegó la noche decisiva del 11 de septiembre de 1936, en que fue asaltado y desvalijado el hogar de Joan Roig Diggle, y todo en espacio de pocas horas que culminó llevándose al joven Juan.

El asalto a mano armada y con nocturnidad a un hogar en el que estaba la madre, un hijo y dos hijas, jóvenes, no podía ser

tranquilizador.

Recuerda su hermana a Juan, delante de aquellos hombres que no cesaban de apuntarle:

"Su cara pálida y su triste mirar hacían entremecerse, pero me dijo claramente que había pasado una terrible impresión al quedar solo con aquellos hombres (...) A medida que el tiempo pasaba parecía más valiente, más tranquilo y más confiado en la ayuda divina y sin queja alguna recibe los más groseros insultos (...) Lo introdujeron dentro de un coche y desde la ventanilla nos dice el último adiós(...). Ya no era hombre abatido por el temor a los sufrimientos, sino cristiano preparado para el triunfo"

Los detalles de la muerte de Juan Roig se pudieron saber cuando su tío Jaime Marés se enteró de que sus sobrino había sido sacado con violencia de su casa; temiéndse lo peor, lo comunicó inmediatamente a un amigo suyo que se había ofrecido para ayudarlo.

Uno de los verdugos confesó a un amigo suyo: "¡Ah! Aquel chico rubio era un valiente, murió predicando. Murió diciendo que nos perdonaba y que pediría a Dios que nos perdonara. Casi nos conmovió",confesión que después hizo llegar a la madre y hermanas del siervo de Dios.

"¡Ah! Aquel chico rubio era un valiente, murió predicando. Murió diciendo que nos perdonaba y que pediría a Dios que nos perdonara. Casi nos conmovió"

Para los testigos interrogados en la investigación diocesana en el caso del Siervo de Dios creen que se trató de un verdadero martirio:

"El único motivo por el que lo mataron fue porque era católico. Porque era un chico que destacaba a nivel religioso. No tenía otra vinculación que la parroquia. Murió por defender a Cristo."

Us recordo que la Rosa Deulofeu va ser presidenta de l'Associació d'Amics de Joan Roig i Diggle, d'ell va dir:

"Joan Roig era una persona profundament tocada per la paraula de Déu i és aquesta experiència del seu amor per Jesucrist la que li va donar la fortalesa en el moment en que el van matar"

"El seu testimoni de vida pot arlar a molts joves actuals(...) que sigui la vida d'aquest jove qui parli als joves"

Ets al Facebook? Doncs uneix-te al grup

Tenim un amic al cel: Joan Roig i Diggle

Roses a Bombai!

Aquest cap de setmana he devorat un llibre meravellós! I, de nou, m'ha portat a la realitat de la Índia (com la Història de l'Iqbal o la pel·lícula Slumdog Millionaire, que també he vist no fa gaire i que, si encara no heu vist, també us recomano).

El llibre en qüestió és titula "Somriures de Bombai" i és el relat de Jaume Sanllorente, un jove Barceloní a qui la providència va portar fins a la Índia i la seva sensibilitat i generositat envers els pobres va dur-lo a fundar l'ONG Sonriures de Bombai.

El llibre és de lectura amena i que enganxa, amb imatges, pensaments i reflexions sincers i savis. Com a mostra us n'escric un fragmant... (espero que en Jaume no s'enfadi per vulnerar els seus drets d'autor i que serveixi per engrescar-vos a buscar el llibre i llegir-lo)

A la pàgina 45 llegim:

"Recordo una escena bonica, potser intrascendent per ella mateixa, però que no oblidaré mentre visqui. Devien ser les dotze del migdia quan el taxi en que anava va aturar-se (...)

A l'alçada del Jazz by the Bay, un dels locals amb orquestres en viu més poplars de la ciutat, una vella va a apropar-se a la finestra del cotxe amb un somriure hipnòtic. Els seus ulls irradiaven la bondat més absoluta i el seu rostre, molt moré, estava notablement arrugat degut al pas dels anys i, segurament, tambñe a la pena i la solitud. Era venedora de roses, com les que duia a la mà, fresques i d'un vermell intens, tant com l'interès que va despertar-me.

-Compri'm una flor, li ho prego -va demanar amb veu melosa-, la seva xicota estarà contenta.

-Senyora, no tinc xicota.

-Doncs jo seré la seva xicota -va dir dolçament. Sense deixar de somriure.

La tendresa d'aquella dona va arribar-me tant al fons, que li vaig comprar tot el pom, i li vaig donar la quantitat de rupies equivalent al cost de molts més poms. La seva expressió d'alegria va ser un regal bonic, i vaig sorprendre'm content i feliç de veure el somriure d'aquella velleta, en pensar en la seva alegria, la seva il·lusió. A partir d'aquest moment vaig començar a percebre, amb intensitat, com era de plaent l'acció de donar. Lliurar sense esperar res a canvi. Regalar només pensant en qui rep.

(...)

El semàfor (possiblement dels pocs que es respecten a tot la ciutat) va posar-se verd i el taxi va avançar. En un intent de tornar-li les roses (perquè eren de la meva xicota, i la meva xicota era ella), les flors van volar pels aires i van formar un bonic núvol vermell enmig d'aquella ciutat polsegosa. El paisatge que deixava enrera era d'una bellesa impagable: la vella, contenta i somrient, encerclada de pètals vermells que dansaven al seu voltant abans de sucumbir a l'inevitable instant de la caiguda"

Dia Internacional contra l'esclavitud infantil

Concentració avui a les 20 h. a la Plaça St Jaume de Barcelona.

(orgamitza: Moviment Cultural Cristià)

El 16 d'abril de 1995 va morir assassinat el jove cristià de 12 anys Iqbal Mashi (a la fotografia). Nascut al Pakistan va ser nen esclau des dels 4 anys. Més tard, va militar en el Front de Liberació del treball Forçat al Pakistan, des d'on va lluitar contra l'esclavitud infantil aconseguint el tancament d'algunes empreses. Va rebre premis internacionals a Estocolm i Boston, amb els quals va obrir una escola. La màfia de les catifes el va assessinar el dia 16 de febrer de 1995.

Es calcula que hi ha uns 400 mil·lions de nens esclaus!!!

• nens soldats
• infants explotats sexualment
• nens assassinats per traficar amb els seus òrgans
• nens explotads en règim d'esclavitud
• ...

Són nens esclaus, no treballadors!

LES CAUSES

1. Falta d'escrúpols del sistema multinacional que només busca el màxim benefici econòmic.
   
2. Passivitat política dels organismes internacionals i de tots els grups parlamentaris en general.
3. El silenci i la passivitat des dels sindicats dels països rics.
4. La societat consumista del 1r món que tanca els ulls davant la realitat de l'explotació.

"Veig coses meravelloses!"

Navegant per la xarxa, la providència m'ha apropat aquest cap de setmana a conèixer la figura de Santo Domingo Savio (St. Domènec) i, justament, avui és l'aniversari de la seva mort, per això us convido a llegir una mica la vida d' aquest joveníssim testimoni de santedat.

Afegeixo el relat d'un miracle que va fer a Barcelona!

Segundo milagro

"Marzo de 1936. En Barcelona España, Consuelo Adelantado, de 16 años, oratoriana de las Hijas de María Auxiliadora, a consecuencias de una caída quedó con el codo fracturado ( fractura doble y dislocación ). La cosa se complicó al no acudir enseguida el médico. Cuando la ve el Dr. Pamarola el estado de la enferma había empeorado y se hacía necesaria una operación con muy pocas probabilidades de quedar completamente bien.

La noche del 22 de marzo la niña tiene un sueño. Se le aparece un sacerdote desconocido que le ordena comenzar una novena y poner toda su confianza en este santo. Le asegura, además, que el viernes siguiente estará completamente curada.

Cuando al día siguiente cuenta el sueño a las hermanas estas quisieron saber quién había sido el sacerdote del sueño. Le muestran varias fotos. Lo encuentran rápido. Había sido el sacerdote Juan Cagliero, compañero de estudios de Domingo Savio y más tarde Cardenal de la Iglesia.

La enferma comenzó enseguida la novena. Llegó el viernes 27 y el brazo no había mejorado; seguía pesado y tan hinchado como antes. A las 4 de la mañana, sin perder la fe, invoca fervorosamente al santo y ¡oh maravilla! instantáneamente sintió como si le quitaran un gran peso de encima y empezó a mover el brazo sin dolor alguno. Enciende la luz y ve con sorpresa que la hinchazón ha desaparecido y el brazo está completamente curado.

Se levanta, va a misa y cuenta a las hermanas el milagro.

Luego se sienta al piano para tocar varios ejercicios sin experimentar la menor dificultad y con una inmensa alegría. ¡Estaba curada!

Esos fueron los dos milagros examinados y aprobados para la Beatificación."

http://www.santodomingosavio.com.ar/#labeatificacion

"Veig coses meravelloses" van ser les seves últimes paraules en el seu llit de mort.

Rosa Deulofeu, un regal per la nostra Església!

Suposo que tots coneixeu el testimoni de la Rosa Deulofeu (en tenim un recull en aquest enllaç: http://xarxajc.iespana.es/biografies/rosadeulofeu.htm.)

La notícia és que: "El Cardenal Lluis Martínez Sistach ha comunicat que l’Arquebisbat de Barcelona ha decidit iniciar la causa de beatificació i canonització de la noia seglar Rosa Deulofeu, que mori a Barcelona el 5 de gener de 2004." (Nota de premsa de l'Arquebisbat de Barcelona)

Personalment, vaig coincidir un parell de vegades amb la Rosa. La veritat és que no la vaig conèixer gaire. Però sí que he recollit els fruits del seu esforç. D'una banda, gaudint de la peregrinació que la Delegació de Joventut va organitzar -de manera excel·lent- a la visita del St. Pare a Madrid l'any 2003 (quan la Rosa ja estava malalta, tot i que encara no ho sabia...) i després amb el seu suport a la Causa de Beatificació del Jove màrtir Joan Roig i Diggle (ella va presidir l'Associació d'Amics de Joan Roig i Diggle) -amb la qual ara jo m'hi implico directament-

En fi, ha de ser realment una font d'esperança per a nosaltres el testimoni de la Rosa. Llegint els seus textos i les seves reflexions ens adonem que Crist estava realment en ella i hem de donar gràcies a Deú perquè la nostra diòcesi pogui gaudir d'aquest do tan gran!