Avui ha presidit l'eucaristia el bisbe Godayol. Jo no el coneixia, de fet, he de reconèixer que, pràcticament, ni n'havia sentit a parlar. Però crec que val la pena escoltar-lo perquè diu coses molt sensates.
L'Evangeli d'avui li ha anat d'allò més bé per parlar-nos del llenguatge de Déu, de com Jesús es va fer entendre davant d'aquells pescadors adaptant-se a allò que ells coneixien, en aquest cas, la pesca.
I es que Déu és viu! i parla de moltes maneres! i ens parla a cadascun de nosaltres! i hem de procurar que l'Església sigui també viva i no s'estanqui amb burocràcies estèrils i normes i preceptes que ens allunyin d'allò que és essencial: que Déu és viu i l'hem de veure en els germans que tenim al nostre voltant... Cal saber escoltar què ens demana avui, ara i aquí el Senyor, i tenir la disponibilitat per, com Isaïes, contestar-li "aquí em teniu: envieu-m'hi."
Mirant per internet, he trobat un tall de veu d'una entrevista que van fer-li en Francesc Romeu i en Jordi Llisterri fa uns tres anys, quan en Godayol va arribar del Perú i era destinat al Temple del Tibidabo:
http://www.focnou.com/blog/200704/godayol.mp3En quedo amb la idea: "A mi m'interessa la vida. La vida de l'Església (...) jo, a l'Església, l'estimo molt i li he entregat la vida i la hi continuo donant... Ara, és clar, jo no crec en l'administració Vaticana(...) Si es que ajuda al ministeri del Papa, té un sentit i té el meu respecte, però quan es dispara pel seu compte - fora, distanciat o en contra del Papa- jo, ho tatxo, dic: això no és de Crist, per tant, a mi no m'importa."
2 comentaris:
Gràcies per posar-nos el link amb la gravació.
No havia escoltat mai la veu d'en Joan Godayol i m'ha agradat molt poder-ho fer, i a més a més l'he trobada molt clara i fervorosa.
Ara bé, la nostra Església diocesana no sé si està preparada per sentir una veu tan lliure i profètica.
Ser bisbe de la diòcesi d'Ayaviri al Perú és una cosa, i tots els intringulis eclesials a les nostres diòcesis és una altra molt diferent.
Tens raó, Jordi. Però sempre va bé conèxier aquelles veus dissonants que de tant en tant ens interpel·len, això no vol dir que automàticament se'ls hagi de donar la raó en tot, però sí que ens han de fer pensar, no?
Publica un comentari a l'entrada