15.5.09

Devoció de fusta i pedra

   

He anat a veure l'exposició Imatges medievals de culte que recull talles de la col·lecció El conventet i que realement val molt la pena. Així que,  si heu de veniu per Girona abans del 24 de maig, us animo a visitar la Fontana d'or on hi ha aquesta exposició d'entrada grtuïta!
En un petit recorregut, molt ben il·luminat, descobrim talles d'una mida considerable i un policromat prou ben conservat que ens parlen de com era la devoció cristiana entre els S. XII i XVI.  Hi trobem des de calvaris, epifanies fins a imatges de diversos sants, com St Pere vessant les seves llàgrimes, Maria Magdalena o Sta Bàrbara...  


           

4.5.09

Roses a Bombai!


Aquest cap de setmana he devorat un llibre meravellós! I, de nou, m'ha portat a la realitat de la Índia (com la Història de l'Iqbal o la pel·lícula Slumdog Millionaire, que també he vist no fa gaire i que, si encara no heu vist, també us recomano).
El llibre en qüestió és titula "Somriures de Bombai" i és el relat de Jaume Sanllorente, un jove Barceloní a qui la providència va portar fins a la Índia i la seva sensibilitat i generositat envers els pobres va dur-lo a fundar l'ONG Sonriures de Bombai.

El llibre és de lectura amena i que enganxa, amb imatges, pensaments i reflexions sincers i savis. Com a mostra us n'escric un fragmant... (espero que en Jaume no s'enfadi per vulnerar els seus drets d'autor i que serveixi per engrescar-vos a buscar el llibre i llegir-lo)

A la pàgina 45 llegim:
"Recordo una escena bonica, potser intrascendent per ella mateixa, però que no oblidaré mentre visqui. Devien ser les dotze del migdia quan el taxi en que anava va aturar-se (...)
A l'alçada del Jazz by the Bay, un dels locals amb orquestres en viu més poplars de la ciutat, una vella va a apropar-se a la finestra del cotxe amb un somriure hipnòtic. Els seus ulls irradiaven la bondat més absoluta i el seu rostre, molt moré, estava notablement arrugat degut al pas dels anys i, segurament, tambñe a la pena i la solitud. Era venedora de roses, com les que duia a la mà, fresques i d'un vermell intens, tant com l'interès que va despertar-me.
-Compri'm una flor, li ho prego -va demanar amb veu melosa-, la seva xicota estarà contenta.
-Senyora, no tinc xicota.
-Doncs jo seré la seva xicota -va dir dolçament. Sense deixar de somriure.
La tendresa d'aquella dona va arribar-me tant al fons, que li vaig comprar tot el pom, i li vaig donar la quantitat de rupies equivalent al cost de molts més poms. La seva expressió d'alegria va ser un regal bonic, i vaig sorprendre'm content i feliç de veure el somriure d'aquella velleta, en pensar en la seva alegria, la seva il·lusió. A partir d'aquest moment vaig començar a percebre, amb intensitat, com era de plaent l'acció de donar. Lliurar sense esperar res a canvi. Regalar només pensant en qui rep.
(...)
El semàfor (possiblement dels pocs que es respecten a tot la ciutat) va posar-se verd i el taxi va avançar. En un intent de tornar-li les roses (perquè eren de la meva xicota, i la meva xicota era ella), les flors van volar pels aires i van formar un bonic núvol vermell enmig d'aquella ciutat polsegosa. El paisatge que deixava enrera era d'una bellesa impagable: la vella, contenta i somrient, encerclada de pètals vermells que dansaven al seu voltant abans de sucumbir a l'inevitable instant de la caiguda"