Si això és un home...

Ja m'imaginava que el viatge dels immigrants il·legals que arriben en pasteres no és un camí de roses... que es troben en situacions límit de penúries i riscos i que, fins i tot, molts hi deixen la vida... però mai, mai, m'hagués imaginat que s'arribés als extrems que explica en Kalilu Jammeh en el seu llibre (El viaje de kalilu/ Kalilu Jammeh. Barcelona: Plataforma Media, 2009)

Gràcies a una amistat comuna en kalilu ens va venir a visitar a Sant Benet on ens va aportar el seu testimoni. Home de molta fe, està convençut que un mateix Déu ens agermana (ell és musulmà), i, tot i les penúries que ha passat (i que li han fet passar) no conserva gens de rancor en el seu interior. El que desitja és que s'aturi aquest "suïcidi" col·lectiu i inconscient dels joves africans que s'escarrassen per arribar a Europa... Com? informant-los sobre la veritat del viatge -per això ha escrit aquest llibre- i promovent el desenvolupament i el progrés en els països d'origen -per això ha creat una petita ong per ajudar a joves orfes del seu poble Asociación Save The Gambian orphans-

En kalilu és de Gàmbia. Va treballar en un hotel fins que una greu crisi política va fer davallar el turisme i ell va quedar al carrer. Com molts altres veïns seus, va decidir marxar cap a Europa. Quan va deixar casa seva, ho feia amb la innocent idea que el periple que emprenia seria qüestió de dues o tres setmanes... Aviat es va adonar que s'havia ficat en un malson.

L'experiència d'en Kalilu s'ha de conèixer. El seu llibre s'ha de llegir. Ja sabem que difícilment podrem canviar aquesta injustícia, aquest gran drama. Però penso que prendre'n consciència és important per la nostra pròpia humanitat. Compartir el seu patiment pot ajudar-nos a revisar les nostres pròpies idees, els nostres valors, els nostres sentiments... i també pot ajudar-los a ells (als supervivents i als morts) a recuperar la dignitat que es mereixen com a fills de Déu i germans nostres que són.

Quin cap de setmana!

Quantes emocions concentrades en un sol cap de setmana! I no n'hi ha per menys, ja que diumenge era Sant Benet, patró d'Europa i pare dels benedictins! A més, vaig poder acompanyar l'Enriqueta en la seva professió monàstica. La primera que he viscut en directe! amb una ceromònia molt bonica i entrenyable...

Enhorabona Enriqueta!

Amb vosaltres cada dia!

Dissabte vaig anar a l'Aplec de l'Esperit que es va fer a Terrassa. Hi van venir joves de tots els bisbats de Catalunya, Balears i Andorra. L'ambient que vam viure era molt alegre i festiu, amb l'Himne de la trobada animant a tothom! També em va fer molta il·lusió trobar-hi la creu dels joves que encara no havia tingut ocasió de veure en directe.

Val a dir, però, que el funcionament general va ser una mica fluix... Crec que al matí hi va faltar alguna activitat amb contingut i, a la tarda... No sé què va passar en altres espais de la ciutat, però nosaltres erem a la parròquia de Sant Josep on tot estava preparat per oferir testimonis i un espai de pregària pels joves... la llàstima és que van venir-hi molt pocs joves... (molts, molts menys dels que s'esperaven....) Suposo que els organitzadors revisaran el què no ha funcionat del tot bé... Per sort, a la missa ens vam tornar a animar i vam gaudir d'una bonica Eucaristia a l'aire lliure al Parc de Vallparadís.

BONA PASQUA 2010!!!

la Cena del Senyor

Sortida del sol

Un dia blanc

Un dia que convida a la pregària

"Una boníssima notícia"

Permeteu-me expressar la meva alegria per la visita de Sant Pare al temple de la Sagrada Família de Barcelona.

Les meves raons per estar contenta són ben senzilles:

1) El temple de la Sagrada Família forma part de la meva identitat com a catalana i com a cristiana i, d'alguna manera, em fa sentir orgullosa de ser-ho. A més, Gaudí és un arquitecte únic i la seva obra ho demostra. Que es parli de la seva santedat també indica que és un model riquíssim per a tots nosaltres, del qual podem aprendre moltes coses.

2) El Sant Pare és el vicari de Crist a la Terra, per tant, la seva és una visita molt especial.

Sense perdre de vista que Déu i l'Esperit Sant són sempre amb nosaltres i que no cal el Papa per apropar-nos-hi, és entrenyable rebre a casa nostra aquell que l'Església reconeix com a successor de Pere.

Vivint amb alegria aquest moment de comunió expressem la nostra fe i el nostre compromís amb l'Església de Jesucrist com a projecte en construcció, del qual nosaltres també en formem part i en som pedres vives.

Apunt personal

L'any 2003, quan el Papa Joan Pau II va venir a Madrid, vaig anar-lo a trobar amb una peregrinació organitzada per la Delegació Pastoral de Joventut del Bisbat de Barcelona (que aleshores tenia al seu capdavant la nostra estimada Rosa Deulofeu). Tot i que jo hi anava sense masses espectatives, ni cap simpatia especial per la figura del Sant Pare, aquell viatge va suposar per a mí una vivència molt especial amb una experiència de fe molt intensa i profunda. Des d'aleshores he vist el Papa d'una manera diferent -no com una icona o un ídol al qual cal seguir cegament- però sí com una persona a través de la qual l'Esperit Sant realment actua.

No deixem escapar aquesta oportunitat, ni subestimem els dons que la presència del Sant Pare pot suposar per a tots nosaltres, mantinguem els cors oberts i deixem que la gràcia hi entri... una mica de fe ens pot canviar la vida! Us ho dic per experiència!

Una anècdota de la visita del Papa a Montserrat el 1982.

la lliçó dels apotegmes

Dos ancians havien viscut junts moltíssims anys i mai no havien tingut cap discussió. Un d'ells digué a l'altre: «Posem-nos a discutir almenys una vegada, com fa tothom.» Però el germà contestà: «No sé pas com es fa això.» L'altre digué: «Mira, jo poso un maó aquí al mig, i jo dic: «És meu»; i tu dius: «No, és meu.» Així és com es comença una disputa.» Van posar, doncs, el maó al mig, i un d'ells digué: «És meu.» I l'altre féu: «No, és meu.» Però el primer replicà: «És veritat, és teu. Agafa'l i vés-te'n.»

Santa Escolàstica i el seu germà Sant Benet

Avui hem celebrat la festa de Santa Escolàstica, germana de Sant Benet.

Us copio un dels episodis més emblemàtics dels dos germans (diuen que bessons) i que il·lustra -segons comenta Sant gregori quan narra aquest episodi- que "l'Amor trionfa per sobre de la Lley"

"Un día vino como de costumbre y su venerable hermano bajó donde ella, acompañado de algunos de sus discípulos S'. Pasaron todo el día ocupados en la alabanza divina y en santos coloquios, y al acercarse las tinieblas de la noche tomaron juntos la refección. Estando aún sentados a la mesa entretenidos en santos coloquios, y siendo ya la hora muy avanzada, dicha religiosa hermana suya le rogó: "Te suplico que no me dejes esta noche, para que podamos hablar hasta mañana de los goces de la vida celestial". A lo que él respondió: "¡Qué es lo que dices, hermana! En modo alguno puedo permanecer fuera del monasterio".

Estaba entonces el cielo tan despejado que no se veía en él ni una sola nube. Pero la religiosa mujer, al oír la negativa de su hermano, juntó las manos sobre la mesa con los dedos entrelazados y apoyó en ellas la cabeza para orar a Dios todopoderoso. Cuando levantó la cabeza de la mesa, era tanta la violencia de los relámpagos y truenos y la inundación de la lluvia, que ni el venerable Benito ni los monjes que con él estaban pudieron trasponer el umbral del lugar donde estaban sentados. En efecto, la religiosa mujer, mientras tenía la cabeza apoyada en las manos había derramado sobre la mesa tal río de lágrimas, que trocaron en lluvia la serenidad del cielo. Y no tardó en seguir a la oración la inundación del agua, sino que de tal manera fueron simultáneas la oración y la copiosa lluvia, que cuando fue a levantar la cabeza de la mesa se oyó el estallido del trueno y lo mismo fue levantarla que caer al momento la lluvia. Entonces, viendo el hombre de Dios, que en medio de tantos relámpagos y truenos y de aquella lluvia torrencial no le era posible regresar al monasterio, entristecido, empezó a quejarse diciendo: "¡Que Dios todopoderoso te perdone, hermana! ¿Qué es lo que has hecho?". A lo que ella respondió: " Te lo supliqué y no quisiste escucharme; rogué a mi Señor y él me ha oído. Ahora, sal si puedes. Déjame y regresa al monasterio". Pero no pudiendo salir fuera de la estancia, hubo de quedarse a la fuerza, ya que no había querido permanecer con ella de buena gana. Y así fue cómo pasaron toda la noche en vela, saciándose mutuamente con coloquios sobre la vida espiritual."

Fragment dels Diàlesg de la Vida de Sant Benet per Sant gregori el Gran

TEXT COMPLERT http://www.sbenito.org.ar/vidasb/vida04.htm

Joan Godayol: una manera de viure l'Església

Avui ha presidit l'eucaristia el bisbe Godayol. Jo no el coneixia, de fet, he de reconèixer que, pràcticament, ni n'havia sentit a parlar. Però crec que val la pena escoltar-lo perquè diu coses molt sensates.

L'Evangeli d'avui li ha anat d'allò més bé per parlar-nos del llenguatge de Déu, de com Jesús es va fer entendre davant d'aquells pescadors adaptant-se a allò que ells coneixien, en aquest cas, la pesca.

I es que Déu és viu! i parla de moltes maneres! i ens parla a cadascun de nosaltres! i hem de procurar que l'Església sigui també viva i no s'estanqui amb burocràcies estèrils i normes i preceptes que ens allunyin d'allò que és essencial: que Déu és viu i l'hem de veure en els germans que tenim al nostre voltant... Cal saber escoltar què ens demana avui, ara i aquí el Senyor, i tenir la disponibilitat per, com Isaïes, contestar-li "aquí em teniu: envieu-m'hi."

Mirant per internet, he trobat un tall de veu d'una entrevista que van fer-li en Francesc Romeu i en Jordi Llisterri fa uns tres anys, quan en Godayol va arribar del Perú i era destinat al Temple del Tibidabo:

http://www.focnou.com/blog/200704/godayol.mp3

En quedo amb la idea: "A mi m'interessa la vida. La vida de l'Església (...) jo, a l'Església, l'estimo molt i li he entregat la vida i la hi continuo donant... Ara, és clar, jo no crec en l'administració Vaticana(...) Si es que ajuda al ministeri del Papa, té un sentit i té el meu respecte, però quan es dispara pel seu compte - fora, distanciat o en contra del Papa- jo, ho tatxo, dic: això no és de Crist, per tant, a mi no m'importa."

Més coses a:http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Godayol_i_Colom

directament del Youtube... l'Al·leluia dels monjos silenciosos!